Els nens de 3r B es converteixen en escriptors

Tal i com vam fer amb els alumnes de 4rt, avui presentem es Contes a quatre mans dels alumnes de 3r B. En la sessió dels exploradors d'avui ens hem dedicat a valorar els contes escrits que tot seguit us presentem. Esperem que gaudiu d'aquest petit tastet, en properes entrades en presentarem més.

El gos

Fa 1.000 anys en un castell llunyà hi havia un gos. Aquell gos era molt valent i intel·ligent i tan ferotge que ningú no s'atrevia a acostar-s'hi de la por que els feia. Però un dia va anar al castell un gos encara més valent, que es deia Joan i que va mossegar directament al seu rival. El gos va agafar el seu poder màgic, que era el foc, i li va tirar una bola gegant que en Joan va esquivar i va fer un llamp gegant que va tocar el gos i va morir. Conte contat, conte acabat.

13 vots a favor
5 vots en contra

Els robots i els estraterrestres

Al futur hi ha un país que es diu Ximau. El robot és fort i riu molt, és de color gris i molt i molt alegre; l'extraterrestre és verd per fora i té antenes, té moltes coses dolentes. El robot i l'extraterrestre són enemics. Un dia van fer una lluita entre els robots i els extraterrestres perquè uns robots havn fet morir al president dels extraterrestres i els extraterrestres van fer morir a un robot que era molt influent, van lluitar i lluitar fins acabar. L'extraterrestre estava guanyant, però el robot havia pensat que havia de guanyar com fos i va començar a pegar-lo fort. Al final va acabar guanyant el robot. I conte contat, conta acabat.

14 vots a favor
4 vots en contra

La porta màgica

A l'any 350 a la biblioteca hi havia un nen que es deia Charlie. Era molt divertit, simpàtic, amb els ulls verds, amb el nas petit i els seus cabells eren marrons i llisos. Un dia un senyor li havia dit que comprés una porta màgica. Quan va veure la porta es va quedar bocabadat i va dir:
- No puc, tinc molts pocs diners, vindré demà.
Al dia següent hi va tornar i el senyor li va preguntar si la volia vendre o alguna cosa i el nen li va respondre que sí, que li canviaria una mànega i un vàter per poder-se endur la porta. Finalment va poder endur-se la porta que li permetia mirar el futur o el passat.

10 vots a favor
8 vots en contra

El conte de la setmana

La venedora de llumins, Hans Christian Andersen

Quin fred tan atroç! Queia la neu i la nit estava arribant. Era la nit de Nadal. Emmig del fred i la foscor, una pobre nena va passar pel carrer amb el cap i els peus nus.
De fet, quan va sortir de casa tenia sabates; però no li havien servit molt temps. Eren unes sabatilles enormes que la seva mare ja havia fet servir: tan grans que la nena les va perdre a l'afanyar-se a creuar el carrer per a que no la trepitgessin els carruatges que anaven en direccions oposades.
La nena caminava, doncs, descalça, i tenia els peus vermells i blaus del fred; portava en el davantal, que era molt vell, algunes dotzenes de caixes de llumins i tenia a la mà una d'elles com a mostra. Era molt mal dia: Cap comprador s'havia presentat i, per això, la nena no havia guanyat ni un cèntim. Tenia molta gana, molt de fred i un aspecte miserable. Pobre nena! Els flocs de neu es posaven sobre els seus llargs cabells rossos, que li queien en preciosos bucle sobre el coll; però no pensava en els seus cabells. Veia lluir les llums a través de les finestres; l'olor dels rostits se sentia per tot arreu. Era el dia de nadal i en aquesta festivitat pensava l'infeliç nena.
Es va asseure en una plaça, i es va arraulir en un racó entre dues cases. El fred s'apoderava d'ella i entumia els seus membres; però no s'atrevia a presentar-se a casa seva; tornava amb tots els llumins i ni una sola moneda. La seva madrastra la maltractaria i, a més, a casa seva també feia molt de fred. Vivien sota la teulada i el vent bufava allà amb fúria, tot i que les esquerdes més grans havien estat tapades amb palla i draps vells. Les seves manetes estaven gairebé mortes de fred. Ah! Quin plaer li causaria escalfar-se amb un llumí! Si s'atrevís a treure'n un de sol de la caixa, a rascar-lo contra la paret i a escalfar-se els dits! Va treure'n una. Ritx! Com il·luminava i com cremava! Desprenia una flama clara i calenta com la d'una espelma quan la va rodejar amb la seva mà. Quina llum tan bonica! Creia la nena que estava asseguda en una gran xemeneia de ferro, adornada amb boles i coberta amb una capa de llautó lluent. Cremava el foc d'una forma tan bonica! Escalfava tan bé!
Però tot acaba en aquest món. La nena va estendre els seus peus per a escalfar-los també; però la flama es va apagar: Ja no li quedava a la nena més que un trosset de llumí. En va fregar un altre, que va cremar i brillar com la primera vegada; i allà on la llum va caure sobre la paret es va fer tan transparent com una gasa. A la nena li va semblar veure una habitació en la que la taula estava coberta per un mantell blanc amb fines porcellanes, i sobre el qual un indiot rostit i farcit de trufes exhalava un perfum deliciós. Oh sorpresa! Oh felicitat! De sobte va tenir l'il·lusió que l'au saltava del seu plat sobre el paviment amb la forquilla i el ganivet clavats en el pit, i rodava fins a arribar als seus peuets. però el segon llumí es va apagar i no va veure davant seu més que la paret impenetrable i freda.
Va encendre un altre llumí. Llavors va creure veure's asseguda a la vora d'un magnífic pessebre: era més ric i més gran que tots els que havia vist en aquells dies en els aparadors dels més rics comerços. Mil llums brillaven en els arbres; els pastors semblaven moure's i somriure a la nena. Aquesta, bocabadada, va aixecar llavors les dues mans i el llumí es va apagar. Totes les llums del naixement es van elevar i va comprendre llavors que no eren més que estrelles. Una d'elles va deixar una estela de foc al cel.
- Això vol dir que algú ha mort - va pensar la nena; per que la seva àvia, que era l'única que havia estat bona amb ella, però que ja no existia, li havia dit moltes vegades : "Quan cau una estrella, es que una ànima puja fins al tron de Déu".
Encara va fregar la nena un altre llumí a la paret, i va creure veure una gran llum, enmig de la qual estava la seva àvia de peu i amb un aspecte sublim i radiant.
- Àvia! - va cridar la nena - Porta'm amb tu! Quan s'apagui el llumí sé molt bé que ja no et veuré més! Desapareixeràs com la xemeneia de ferro, com l'au rostida i com el bonic naixement!
Després es va atrevir a fregar la resta de la caixa, per que volia conservar l'il·lusió de que veia a la seva àvia, i els llumins van deixar anar una claredat molt intensa. Mai l'àvia li havia semblat tan gran ni tan bonica. Va agafar la nena per sota el braç i les dues es van elevar en mig de la llum fins a un lloc tan elevat, que allà no feia fred, ni es passava gana, ni tristesa: fins al tron de Déu.
Quan va arribar el nou dia seguia la nena asseguda entre les dues cases, amb les galtes vermelles i un somriure en els llavis. Morta, morta de fred a la nit de Nadal! El sol va il·luminar aquell tendre ésser arraulit allà amb les caixes de llumins, dels quals una havia cremat completament.
- Ha volgut escalfar-se, pobreta! - va dir algú.
Però ningú va poder saber les boniques coses que havia vist, ni en mig de quin resplendor havia entrat amb la seva anciana àvia al regne dels cels.